Comunicació: El significat poètic del foc a la família dels March en començar el segle XV

El foc medieval en el baró Jaume March i en el seu nebot, el poeta renaixentista Ausiàs March

El foc és un element físic i simbòlic essencial durant tota l’Edat Mitjana. És fonamental en la cultura literària i religiosa, en la il·luminació, els contes i les llegendes, en l’alimentació —on la llar és foc o fogar—, en les festes amb artificis i falles, en la farga i la forja siderúrgica d’estris i elements per a la navegació, i en l’elaboració artesanal.

El nostre objectiu és analitzar el foc com a recurs literari en els poetes de la família March entre els segles XIV i XV. Aquest ús és hereu de la tradició dels trobadors del Llenguadoc i té un paper en l’organització de la poètica de Jaume March. L’obra del senyor d’Eramprunyà inclou un seguit de regles de composició poètica que conformen un art de ben trobar. En el seu cèlebre diccionari de rimes esmenta mots en concordança fonètica: joch, joch, desfoch, ffoch, Marroch, busoch, ffloch

En definitiva, el foc també és present en la seva poesia:

en maysos de bov’e de jonch,
e los pilars, que son de tronch,
a gran perill stan de foch
(Rialc R.A.O. 95.1, «Debat entre honor e delit»).

A partir del segle XII, la poesia trobadoresca occitana abunda en el repertori de l’amor cortès per una dama, presentada com una abstracció sense identitat. El poeta idealitza la dama i gairebé no en dona cap notícia. El «foc d’amor» esdevé secret i interior, reclòs en el cor del poeta. És un motiu clàssic de la poesia medieval i del Consistori de Tolosa. Els poetes exageren aquest foc interior i expressen la metàfora d’un incendi reclòs en el seu cor. No s’exterioritza, com en la imatge alquímica del «foch d’amor sens fum» del poema V («Tant he amat, que mon grosser enginy», v. 18).

Foc amagat, nodrit dins en les venes,
faent gran fum per via dreta i torta;
ira dins pau e turment molt alegre,
llum clar e bell ab si portant tenebres:
aquests contrasts los fins amadors senten
(Ausiàs March, XLV, 9-13).

Els dos poetes comparteixen la imatge del foc intern com a expressió d’una passió secreta i amagada: un foc sense fum ni flames que no es pot ocultar ni amb aigua. Ausiàs March desenvolupa aquesta idea a través de la paradoxa dels senyals deixats per a l’estimada, com a marques d’un amor que, malgrat ser secret, acaba manifestant-se.